domingo, 18 de diciembre de 2011

El socialisme i l’ecologia es necessiten per construir una societat més justa i duradora (Michael Löwy)


El artículo de hoy es una entrevista hecha por El triangle a Michael Löwy, sociólogo y filosofo coautor del Manifiesto Ecosocialista Internacional, que podéis encontrar en el artículo "Michael Löwy en Barcelona", que publicamos hace unas semanas con motivo de su visita a Barcelona donde dio una conferencia junto con Esther Vivas llamada "El Anticapitalismo hoy".


Com valora la crisi actual? És la més greu des del crac del 29, fet que demostra la irracionalitat del sistema i de les suposades mesures per contenir-la. Si als anys trenta Franklin D. Roosevelt va afrontar la crisi amb el New Deal, i efectivament va funcionar en crear llocs de treball mitjançant la millora de la salut, l’educació, la cultura i l’ajuda als sindicats, ara això no es produeix. Davant la lògica de la religió neoliberal, se’ns proposa com a alternativa salvar els bancs, els grans responsables de la crisi, mentre qui en paga els costos són els treballadors a força de retallar els salaris, les pensions, l’educació, la salut i altres puntals de l’Estat del benestar.

Som a les portes de la fi del capitalisme? Hi discrepo, perquè sempre ha trobat maneres de sortir-se’n, fins i tot amb la guerra o el feixisme, com va passar als anys trenta a Europa. Cal recordar el filòsof Walter Benjamin, quan en la postguerra, després de viure la crisi del 29 i els episodis posteriors a Alemanya, va dir: «La nostra generació ha après una lliçó: el capitalisme mai no morirà de mort natural. Només ho farà quan hi hagi una acció col·lectiva que ens porti a una nova forma de vida».

Amb l’extensió global d’aquest model predador, la situació és més preocupant? L’únic cert és que tenim una democràcia de baixa intensitat, i l’elecció de tecnòcrates a Itàlia i a Grècia ho demostra. Estan a les mans del Banc Central Europeu i dels inversors de Goldman Sachs. Insisteixo, però, en les paraules de Benjamin, per a qui el capitalisme tendeix a salvar-se encara que això passi perquè la gent en pagui les conseqüències.

Quin abast tindrà la recessió econòmica? Més important que la crisi econòmica, és l’ecològica, resultat de l’expansió infinita del model productivista i de consum. El capitalisme sense expansió és com un cocodril vegetarià, incompatible. Això ens du a un desastre ambiental que ja es manifesta amb l’augment de la contaminació de l’aigua, de l’aire i, com a expressió més profunda, amb l’escalfament global, que ens pot dur a una catàstrofe humana sense precedents.

A quin nivell? Aquella màxima segons la qual «tenim una responsabilitat amb les generacions que encara no han nascut» ja no és així. La catàstrofe ha començat i afectarà la generació de joves actual. Experts científics de la NASA, com James Hansen, han pronosticat que, en tan sols deu anys, el procés serà irreversible i, quan el planeta superi en 2 graus la seva temperatura, anirem cap a la desertificació. Es preveu que el desert del Sàhara pugui arribar a les portes de Roma, amb la consegüent desaparició de l’aigua potable a mitjà termini.

Cada vegada més, la lluita pels recursos serà el motiu dels conflictes bèl·lics? Tot pivotarà al voltant d’aquestes demandes. Sense oblidar els efectes de l’elevació del nivell del mar per la fosa dels pols Antàrtic i de Grenlàndia. També ha arribat més aviat del previst, i si puja més d’un metre, es calcula que les principals ciutats del planeta, com ara Nova York, Londres, Barcelona o Hong Kong, quedaran negades. Ens hi apropem sense que els governs neoliberals prenguin les mesures adequades per frenar-ho.

Amb la fi del petroli, què pot passar? Provocarà que el capitalisme vagi a extreure els fòssils inaccessibles. Ja hi ha operacions per obtenir-ne en àrees del Canadà o en alta mar que provoquen l’emissió de gasos contaminants o el vessament d’una gran quantitat d’oli a les aigües. I després hi ha el carbó, l’extracció del qual encara té molt de recorregut. Malauradament, cap país instal·lat en aquesta lògica productivista no hi vol renunciar.

La conferència de Durban, en què les ONG reclamen el respecte pels acords de Kyoto, pot corregir aquesta tendència o serà un nou brindis al sol? No hi ha marge per a l’optimisme, ja que els participants són precisament els actors del capital. Com a màxim, hi haurà dos o tres governs, com els de Bolívia o l’Equador, que protestaran. Passarà com en la cimera de Copenhaguen, d’on va sortir una declaració retòrica de bones intencions que no anava a l’arrel del problema. Reconeixeran que no podem superar certs llindars, però no les conseqüències del model actual ni que, per evitar el desastre derivat de la combustió, cal apostar per les energies renovables.

La tercera via promulgada per Tony Blair, que bona part de la socialdemocràcia europea va seguir, no pretenia reformes estructurals. Aquest ha estat l’error? La socialdemocràcia i els Verds han acceptat el neoliberalisme i només han pretès introduir-hi correccions que no suposen la seva transformació per impedir el desastre. L’autolimitació ha estat nefasta. Ho hem vist amb Blair, Schröder, Papandreu o Rodríguez Zapatero. És una variant del neoliberalisme menys reaccionària que la de la dreta, però que no canvia en el fonamental. De manera que és incapaç de resoldre una crisi que, per part de l’esquerra més transformadora, ha de tenir molt present l’ecologia.

Potser hi ha hagut una interpretació perversa de conceptes com desenvolupament sostenible o progrés? En el seu inici, la filosofia segons la qual el desenvolupament havia de ser respectuós amb el medi era molt interessant. Però aviat el Banc Mundial i els governs conservadors se la van apropiar. Ens cal una nova perspectiva que condueixi a un canvi on es posi en qüestió els fonaments d’un capitalisme que ens du a l’abisme.

De moment, sembla que els plantejaments són més reactius que propositius... Els moviments de protesta, entre els quals, l’esquerra radical, són en la seva gènesi expressions de la indignació contra la dictadura del PUM (Partit Únic del Mercat), del sistema financer i del cinisme de l’1% que ho controla tot. Això provoca un rebuig, i com a resultat d’això, s’ha obert un espai per al debat i l’assaig de diverses alternatives sobre la base del bé comú i que «un altre món és possible».

Vostè aposta per l’anomenat ecosocialisme. En què consisteix? És una manera de construir el socialisme en la qual, a diferència dels models dels segles XIX i XX, l’ecologia esdevé una part troncal. Comparteix els principis de la defensa dels serveis públics, de l’abolició del deute extern, de la nacionalització de la banca o de la creació d’un servei públic de crèdit, però posa l’accent en la dimensió ecològica de l’activitat política, econòmica i social.

Quina lectura fa del marxisme? Defensa que el socialisme i l’ecologia es necessiten per construir una societat més justa i duradora. Es tracta, al capdavall, de superar el vell esquema pel qual la propietat privada se substitueix per la propietat col·lectiva a fi que les forces productives puguin desenvolupar-se amb llibertat. Per l’ecosocialisme, a més de les relacions de producció, també cal canviar les forces productives del capitalisme, perquè, com s’ha demostrat, són enemigues directes de la naturalesa.

És una concepció més radical? Sí, perquè significa modificar el paradigma de la civilització occidental moderna, canviant el model de consum i els sistemes energètics de transport. Això vol dir substituir el gas, el petroli, el carbó i l’energia atòmica pel vent, pel sòl, per l’aigua, per la biomassa i per altres energies netes. Cal, doncs, un nou sistema de producció, que ja no tindrà per finalitat crear més mercaderies d’«obsolescènia inherent», com deia Herbert Marcuse, sinó béns d’ús en què els aparells durin molts més anys i es puguin arreglar.

A l’Amèrica Llatina l’esquerra comença a bastir el que s’anomena socialisme del segle XXI. Té algun tipus d’analogia amb la seva proposta? En efecte. A Veneçuela, a Bolívia, a l’Equador o al Perú, entre altres països, l’esquerra està posant en pràctica aquest intent d’avançar cap a un socialisme ecològic, contradient aquella tesi que, després de la caiguda del Mur, professava la fi del socialisme i de les utopies, i que Margaret Thatcher va reblar amb la frase There is no alternative. A Europa, en canvi, encara falta que s’articulin políticament aquestes experiències de govern.

També cal un canvi cultural, no troba? Aquest canvi, l’haurà de decidir la població a partir d’una discussió democràtica, no una colla de tecnòcrates que ningú no ha elegit. És un procés d’anys en el qual s’haurien de prendre mesures que ens acostin a aquest nou horitzó, com ara l’impuls del transport públic, la creació de llocs de treball verds o la supressió de la publicitat, que ens invita a no deixar de consumir. Un cop alliberem la gent d’aquest fetitxisme mercantilista, apareixeran les veritables necessitats socials.

Hem d’anar cap a una economia moral? Ho deia William Thompson: «L’economia i la producció han d’estar al servei de les necessitats humanes, no pas del mercat». Jo hi afegiria, però, amb respecte per la naturalesa. Si aconseguim que arreli aquesta nova consciència ecològica i social, podrem esquerdar el capitalisme, que no és totpoderós. Com deia Gramsci, «hem de combinar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat». I és que hi ha un potencial revolucionari amb el qual es pot assolir un futur millor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario